PES MORT

Versió dramatitzada de l'espectacle Pes Mort, sobre l'anorèxia en dones adultes, amb Meritxell Yanes i Elena Martinell. 
Col·loqui posterior amb la psicòloga Marina Vega. 

PES MORT és un espectacle que es va estrenar el març de 2024 a la Sala La Planeta. Un text escrit per Anna Ma Ricart Codina i dirigit per Joan Ma Segura Bernadas. Aquest nou format ofereix l'experiència de la lectura dramatitzada del text original (interpretada per les mateixes dues actrius del projecte, Elena Martinell i Meritxell Yanes) i un posterior col·loqui on, amb la participació d'un/a especialista relacionat amb la temàtica de la peça: l’anorexia en dones adultes. 

Aquest projecte neix de la necessitat de parlar dels trastorns de conducta alimentària (TCA). Un cop passada la pandèmia, els casos de trastorns alimentaris han augmentat molt, sobretot entre les adolescents. Però aquests trastorns no només afecten la gent jove. Hi ha un sector, majoritàriament dones, de més de 30 anys, que també el pateixen i queden abandonades per la sanitat pública, ja que la majoria de recursos destinats a curar aquestes malalties estan destinats a menors de 25 anys. L'única manera de superar els trastorns alimentaris són a partir de la sanitat privada, fent que la curació depengui de si la malalta té recursos econòmics propis.

En aquest projecte partim d'una experiència personal d'una de les intèrprets, de la “necessitat” d'explicar, de compartir a través de l'art, del teatre, de la creació i de la música tota aquesta problemàtica i el que implica patir una malaltia d’aquest tipus.

Elena Martinell està en tractament per curar-se d'una anorèxia nerviosa. Una dona madura de 44 anys i que fa tres anys que li van diagnosticar. Una dona que li ha costat tres anys que la sanitat pública li hagi ofert ajuda. La seva experiència, vivències personals i tot el que la malaltia li ha fet plantejar, i reflexionar sobre ella mateixa, sobre el món i la societat en què vivim.

Sinopsi
La Laura ha començat una teràpia de grup però no està gaire convençuda que ho necessiti. La Laura es baralla amb ella mateixa, té un assistent virtual que la consola (o no), una infermera que li diu que plori, un metge que no se la mira i gent que li diu coses, moltes coses. La Laura, de tant en tant, està tan cansada... Ah! I la persegueix per tot arreu una soprano, la Maria K., perquè la Laura és cantant lírica i també canta. Canta, però no menja. 

— Hola, em dic Laura, tinc 45 anys i sóc anorèxica.